cendoc bogani publicaciones PMD conductas adictivas

Historia

¿Por qué un centro de documentación?

Cap a finals de l’any 1993, em va cridar per telèfon el Dr. Emilio Bogani Miquel per tal de concertar una entrevista. Prèviament, només havia creuat amb ell algunes paraules de cortesia entre dos metges que coincideixen en diferents activitats professionals. Tot i això, sí que coneixia la seua extensa tasca professional com a metge psiquiatra, les seues conferències impartides i els seus articles centrats majoritàriament en l’alcoholisme. Sempre havia sentit una gran admiració envers la seua persona, bàsicament per la seua comesa pionera com a metge. Tanmateix, per damunt de tot, el coneixia pel seu llibre original, veraç i valent «El alcoholismo. Enfermedad social» editat por Plaza & Janés en 1976, on el Dr. Bogani afirmava «Las bebidas alcohólicas no son un alimento natural. Su consumo, más que una necesidad humana, es la expresión de un patrón cultural y de la acción de los intereses económicos». El pròleg del llibre el va escriure el Professor en José María López Piñero, Catedràtic d’Història de la Medicina de la Facultat de València. Com tots els escrits del Prof. López-Piñero és extraordinari, pertinent, i, per descomptat, no ha perdut actualitat. Començava amb la frase «El alcoholismo no es un vicio, sino una enfermedad» i concloïa amb «Este libro, por el contrario, se destina por igual al lector medio y al médico deseoso de tener información sobre un tema muy descuidado, y carece absolutamente de retórica. Espero y deseo que sea un fuerte aldabonazo en nuestra anestesiada conciencia social». La primera edició del llibre es va publicar en el mes d’octubre de l’any 1971 a Barcelona per Pulso Editorial, tenint posteriorment múltiples reedicions per causa del gran interés que va suscitar entre els professionals de la educació i de la salut, per la repercussió i l’enfocament social del tema.

Dr. D. Francisco-Jesús Bueno Cañigral
Dr. En Francisco-Jesús Bueno Cañigral
Cap de Servici de Addiccions
Regidoria de Sanitat i Consum
Ajuntament de València
El Dr. Emilio Bogani Miquel, acompanyat de D. José Gisbert Tío van vindre a vore’m i ens reunirem a la Unitat de Toxicomanies de l’Ajuntament de València, emplaçada llavors a la Plaça d’Amèrica número 6, baix. Parlarem superficialment de diversos assumptes professionals i Emilio va abordar el tema que més seriosament li preocupava i que havia motivat la seua visita. Em va comentar que vàries persones li havien parlat molt bé de mi, de les activitats que estava desenvolupant a l’Ajuntament i que, comptat i debatut, s’havia animat a vindre a visitar-me, encara que estava una miqueta desencisat de les institucions públiques en general, segons les seues paraules, per la quantitat d’entrebancs que li havien posat al llarg de la seua vida professional. Em va nomenar els seriosos problemes que tenia a l’Hospital Psiquiàtric de Bétera, no només de caire laboral, sinó també per la reducció progressiva de l’espai, que li permetera conservar totes les publicacions mèdiques (revistes i llibres principalment), que havia anat recopilant al llarg de la seua vida professional. En els darrers dies, el Diputat de Sanitat de la Diputació Provincial de València ja li va posar data per a que ho buidara tot i abandonara les dependències que havien estat el seu lloc de treball des de feia dècades, degut a criteris organitzatius de l’Hospital Psiquiàtric, que res tenien a veure amb la seua trajectòria professional.

En este sentit, des del mes de novembre de 1991, la Asociación Científica de Médicos y Otros Profesionales (Drogalcohol) que ell presidia llavors havia llogat un local en la Plaça Margarita Valldaura de València on havien traslladat tota la documentació oblidada i danyada per les successives inundacions que danyaven els soterranis de l’Hospital Psiquiàtric i que era on s’acumulava esta documentació, així com aquells llibres que els metges i els diferents professionals de la Asociación Drogalcohol rebien i conservaven. La Asociación havia ofert a una estudiant de documentació una beca pagada per la Asociación per a que començara a ordenar, desempolsar i catalogar els fons que fins allí s’havien traslladat. Així, mensualment, es redactava un informe on la Junta Directiva de la Asociación oferia informació sobre els avanços i necessitats d’infraestructures, i la biblioteca va arribar a comptar amb dues sales de prestatgeries del xicotet pís de la Plaça Margarita Valldaura.

A partir d’aquests precedents, el Dr. Emilio Bogani Miquel em va plantejar la possibilitat que l’Ajuntament de València es fera càrrec de totes les publicacions que ell tenia, les expurgara, classificara, catalogara, etc., però a més a més, se li oferia la oportunitat de donar a conéixer tota esta col•lecció, així com el seu propi fons bibliogràfic personal, als investigadors i investigadores que ho precisaren mitjançant un servici d’atenció al públic. Em va semblar un oferiment molt generós per la seua part i útil tant per a ell com per al Pla Municipal de Drogodependències de l’Ajuntament de València; era una bona oportunitat el poder comptar amb un fons de documentació que servira de referent per a tots aquells professionals que treballaven en l’àmbit de les drogodependències. Així, el dia 1 d’octubre de 1993, un camió de mudances va traslladar el fons documental recollit pel Dr. Emilio Bogani Miquel i la Asociación Drogalcohol, i es van començar a organitzar tots els materials en les dependències del Pla Municipal de Drogodependències (PMD) que s’acabaven d’estrenar i inaugurar a la nova seu ubicada en l’Avinguda Navarro Reverter 17, baix, 46004-València, oferint una sala polivalent amb estants, armaris, taules, cadires, ordinadors, TV, vídeo, pantalla, etc. que servia de biblioteca i també per a reunions dels professionals del PMD, professors, monitors i/o pares així com per a realitzar rodes de premsa. També disposava d’un despatx per a atenció als usuaris i les usuàries que venien a consultar els llibres i/o revistes.

A l’empara del Conveni Marc subscrit l’any 1993, entre l’Ajuntament de València i la Fundació Universitat-Empresa de València (ADEIT), es va realitzar un Conveni Singular de Col•laboració entre l’Ajuntament de València i la Asociación Científica de Médicos y Otros Profesionales (Drogalcohol), representada pel seu president el Dr. en Emilio Bogani Miquel amb l’objecte d’establir la col•laboració entre les parts per a la utilització conjunta i apertura al públic d’un Centre de Documentació sobre Drogodependències, inexistent fins el moment a València. L’esmentat Conveni Singular es va prorrogar de mutu acord entre les parts durant els anys 1994, 1995 i 1996.

El Centre de Documentació sobre Drogodependències (REDOC), anomenat així per abraçar la Revista Española de Drogodependencias, fou inaugurat oficialment el 27 de maig de 1994 pel llavors regidor de Salut i Consum de l’Ajuntament de València, Il•lm. Sr. en Vicente Martínez Marco, i el Director del Centro, Dr. en Emilio Bogani Miquel. A la inauguració van assistir membres de la Junta Directiva de la Asociación Drogalcohol, la Catedràtica de Documentació de la Facultat de Medicina, Dra. na Mª Luz Terrada, el Fiscal Antidroga de la Comunitat Valenciana, Il•lm. Sr. en Luis Sanz Marqués, i el Director General de Drogodependències de la Generalitat Valenciana, Il•lm. Sr. en Pedro Devesa García. També vam assistir-hi tots els professionals del PMD i diversos companys d’altres regidories de l’Ajuntament de València i professors de la Universitat de València.

El fons incloïa inicialment la biblioteca personal del Dr. en Emilio Bogani, la del Servici d’Alcoholisme i Toxicomanies de l’Hospital Psiquiàtric de Bétera. Progressivament els fons bibliogràfics van anar en augment amb les diverses revistes, llibres, cartells, tríptics, díptics, informes, memòries, vídeos, DVDs, etc. sobre drogodependències, que amb recursos municipals s’han anat comprant, actualitzant i ampliant any rere any. Tot plegat, es va informatitzar des dels seus inicis en una base de dades que en origen va tindre el nom de RED i que incloïa tots els articles buidats -un a un- de les revistes que anaven rebent-se per bescanvi o compra.

El 28 de maig de 1997, l’Ajuntament de València va prorrogar el Conveni de Col•laboració amb la Asociación Drogalcohol, que va passar a denominar-se Asociación Española para el Estudio de las Drogodependencias (AESED), realitzant-se successives pròrrogues del Conveni durant els anys 1998, 1999, 2000, 2001 i 2002. No es va prorrogar en l’exercici pressupostari de l’any 2003 i en la Sessió Plenària de l’Ajuntament de València del dia 31 d’octubre de 2003, l’Ajuntament va denunciar l’esmentat Conveni de Col•laboració subscrit el 29 de maig de 1997 amb AESED.

La Junta de Govern Local de l’Ajuntament de València va aprovar en la sessió ordinària del dia 20 de febrer de 2004 subscriure un Conveni de Col•laboració amb l’Institut d’ Història de la Ciència i Documentació López-Piñero de la Universitat de València, l’ objecte del qual era la «Difusió de la informació i dels coneixements en drogodependències en el Centre de Documentació del Pla Municipal de Drogodependències i altres Trastorns Addictius de la Regidora de Sanitat i Consum de l’ Ajuntament de València”.

En eixe moment REDOC passa a denominar-se Centre de Documentació sobre Drogodependències i altres Trastorns Addictius Dr. Emilio Bogani Miquel (Cendoc Bogani). La família del Dr. Bogani amablement va autoritzar a l’Ajuntament de València el fet de poder utilitzar el seu nom en la denominació del Centre de Documentació.

El Conveni amb la Universitat de València ha estat renovat per ambdues parts, i aprovat anualment per la Junta de Govern Local de l’Ajuntament de València, adaptant-se periòdicament el mateix a les necessitats mútues de realització dels estudis, informacions i les difusions dels coneixements sobre addiccions -tant amb substància com sense substància-. En l’actualitat el conveni es una col•laboració mútua entre el Servici de Drogodependències (PMD/UPCCA-València) de la Concejalía de Servicios Sociales de l´Ajuntament de València i la Universitat de València a través de la Unitat d’Informació i Investigació Social i Sanitària (UISYS).

El Centre de Documentació sobre Drogodependències, ha anat creixent fins abastar els números actuals en què, amb presència en Facebook i Twitter i una pàgina web pròpia: Centro de Documentación sobre Drogodependencias, on la base de dades d’inici es desplega en set importants bases de dades consultables online, s’ha arribat a un total de 59.700 registres bibliogràfics.

Ens continua cridant l’atenció, que actualment, a l’igual que als inicis de l’apertura al públic del Centre de Documentació sobre Drogodependències, també pregunten els estudiants o professionals de Ciències de la Salut, de Ciències de la Educació, de Criminologia, de Dret, etc... qui era el Dr. Bogani? Què va fer? A què es va dedicar? On va treballar? Etc.?

És per a tots els professionals del PMD una satisfacció poder explicar als que ens pregunten, qui va ser n’Emilio Bogani Miquel, que va fer, donar a conèixer els seus escrits, etc., o convidar als professionals a visitar l’espai web del Centre de Documentació.

Servisquen, a més a més, aquestes línies de testimoni i reconeixement personal i de tots els professionals del PMD a la tasca i obra d’aquest excel•lent psiquiatra valencià.

Emilio Bogani Miquel

Va nàixer el 26 de febrer de 1932 a València i va faltar a la mateixa ciutat el 26 de setembre de 1997. Va assistir a la Institución Libre de Enseñanza y al Liceu Francés de València. Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de València. Especialista en Psiquiatria i Neurologia, va realitzar cursos de Psicodrama Psicoanalític, de Sofrologia i de Gestió Hospitalària.

Fou Cap de Secció d’Higiene Mental de la Sanitat Nacional (1960), Cap del Servici de Neuropsiquiatria de l’Hospital San Juan de Dios de València (1963-1964), Cap dels Servicis Psiquiàtrics de la Diputació Provincial de València (1968), Director del Dispensari Antialcohòlic del P.A.N.A.P. a València (1970), Cap del Servici d’ Alcoholisme i Toxicomanies de l’Hospital Psiquiàtric «Pare Jofré» de València (1973). Des dels inicis de la seua carrera com a metge es va interessar profundament per la Psiquiatria, i posteriorment per l’alcoholisme, però fou en 1961, quan ell mateix va escriure en La Palanguera de Bétera en 1992, quan...
Dr. D. Emilio Bogani Miquel

Treballant en el vell Manicomi de Jesús, tenint al meu càrrec un centenar de malalts mentals crònics, vaig topetar amb una mestressa de casa, l’historial clínic de la qual presentava dotzenes d’ingressos i altes de breu durada. Es tractava com no! d’una alcohòlica que després de muntar una gresca familiar, era desintoxicada amb vitamines i abstinència reclusiva. Tornava a ser donada d’alta i tornava a ingressar una i altra vegada.

Em vaig preocupar per possibles solucions, en un país en què encara el problema de l’alcohol no tenia les dramàtiques dimensions actuals. Li vaig dedicar especial atenció i vaig procurar informar-me d’alguna cosa atés que durant els meus estudis de Medicina i Psiquiatria, mai no se’ns havia parlat. Molt poc temps després, tots els pacients alcohòlics del vell Hospital, m'eren confiats.

Vaig començar amb un grup d’informació, teràpies obertes, és a dir que incorporava a grups familiars, tractaments especialitzats des del punt de vista farmacològic, psicològic, tallers de teràpia ocupacional i continuïtat assistencial quan eren donats d'alta.

Va fundar la Residència Alameda de Bétera (Valencia) en 1964, el Servici d’ Alcoholisme i Toxicomanies de l’Hospital Psiquiàtric «Pare Jofré» de València en 1973, la Revista Española de Drogodependencias en 1975, la Comunitat Terapèutica «Casa Lanza» en el llogaret de Los Cojos de Requena (València) en 1979.

Fou cofundador i assessor mèdic de la Associació Valenciana de Ex-alcohòlics (A.V.E.X.) a València, en 1970. Fundador i assessor de la Unidad de Deshabituación Alcohólica de Plasencia (Cáceres), del Dispensari de Toxicomanies de València i de la Xarxa de Dispensaris d’Alcoholisme en la província de València.

Fotografia de D. Emilio Bogani Miquel Co-fundador de la Sociedad Científica Española per a l’ Estudi de l’Alcoholisme i altres Toxicomanies (Socidrogalcohol) en 1970, de la que també va ser President.

A més a més fou: Assessor del Consell Interinsular de Menorca, del Instituto Social de la Marina en Las Palmas de Gran Canaria i de les Associacions d’Alcohòlics Rehabilitats de Menorca, Eivissa, Barri del Crist (Aldaia-Quart de Poblet), Miajadas (Cáceres) i de vàries associacions de la província d’Alacant. Membre de la Sociedad Española de Neuropsiquiatría i de la Comisión Permanente de Drogodependencias del Consejo General de Colegios de Médicos. Igualment va pertànyer a la Comissió Gestora de Amistat Hispano-Cubana «José Martí» i a l’entitat Acció Cultural del País Valencià. Va publicar diversos llibres i nombrosos articles, comunicacions i ponències a Cursos, Jornades, Seminaris, Conferències i Congressos sobre alcoholisme i toxicomanies.

Residència Alameda de Bétera

La inquietud pels pacients alcohòlics, li feia pensar a Bogani que faltaven moltes coses per fer, que hi havien molts problemes i els recursos sanitaris disponibles eren escassos, de manera que s’embarca en un projecte que ell va relatar així a La Palanguera de Bétera en 1992: «Els alcohòlics no marginals, eren ingressats en Clíniques privades. Però els borratxos sempre van ser personatges incòmodes, quan se’ls passava l’embriaguesa, eren lúcids i crítics. És a dir, si criticaven la qualitat del menjar, si em deien que a l’hora del Rosari s’apagava la T.V., encara que estiguera acabant la semifinal del Mundial de futbol entre Espanya i Anglaterra (gol de Zarra), resultava ser cert».

Vaig decidir muntar un centre especial per a ells, em vaig comprar un mapa detallat, vaig traçar un cercle amb un compàs, partint de València i em vaig dedicar a visitar els pobles ben comunicats que entraven a la zona.

Un matí assolellat vaig topetar amb la Residència Alameda, vaig parlar amb els casolans, em van informar que estava en venda i li ho vaig comentar a un familiar que estava disposat a invertir. La va comprar barata, la zona estava desvaloritzada després de les riuades. De fet, encara recorde com, poc abans de l’obertura, un veí va venir a avisar-me que apartara el meu cotxe, estacionat a l’Albereda o Barranc de Guasp.

L’any 1964, uns 10 anys abans que s’inaugurara l’Hospital Psiquiàtric, va començar a funcionar l’autèntica «Residència Alameda».

Mentre fèiem obres i pintàvem, la meua filla menuda dormia, en sec i ben acompanyada, en una banyera, ja que els dormitoris encara no estaven acabats.

Vaig comprar la casa del costat, que encara recorde gratament i durant uns pocs anys vaig viure-hi amb la meua família, per estar més a prop de la feina. Però els malalts i, sobretot, els seus familiars ens envaïen literalment. Així doncs vaig decidir vendre i anar-me’n a viure a un altre lloc.

Els meus primers col•laboradors van ser gent de Bétera: el Pitirri (pare), el Sr Jordá (guàrdia civil retirat), Josefa, Charo, Carmen...

Un dia, fart dels altaveus del campanar, que exhortaven a la pregària i l’oració amb tota la força de la tecnologia decibèlica, ho vaig denunciar a l’arquebisbat, ja que impedien el treball a la Residència. Des de llavors podeu fer la migdiada o escoltar la tele sense tancar finestres ni pujar volum.

A poc a poc, la Residència es va fer famosa, grups de forasters amb accents canaris, gallecs o andalusos, sorprenien al cambrer de torn demanant aigua mineral, tallats, bitter, etc. «Són els alcohòlics del Bogani», aclaria l’amo davant els sorpresos clients habituals.

Mai va ser un bon negoci, però sí un digne i gratificant quefer professional.

En nombroses ocasions la plantilla cobrava tot i el dèficit, perquè jo revertia els meus honoraris sobre ells. Malgrat això, els ignorants, els malintencionats, pensaven que jo estava «folrat». Desgraciadament per als malalts, jo tinc una economia més estable des que només atenc a la meua consulta de València».

Amb una capacitat per a vint malalts, els criteris d’admissió de la Residència de Bétera eren:
Ser major de catorze anys.
No necessitar assistència mèdica permanent.
Reconéixer-se malalt i ingressar voluntàriament.
Després de l’ingrés del malalt alcohòlic, se li realitzava una minuciosa i específica història clínica i se li establia una pauta terapèutica a diferents nivells: Dietètic, farmacològic, psicoterapèutic i aversiu.

Amb la psicoteràpia conductista es perseguien els següents objectius:
Crear la consciència de malaltia i desterrar la consciència de «vici».
Preparar respostes per als problemes que la abstinència va a crear.
Entendre la irreversibilitat de l’abstinència.
Canalitzar l’abstinència, que en un principi es considerava repressiva, però que havia de ser como un nucli d’alliberament personal.
La psicoteràpia estava basada en quatre punts: 1) Reconeixer-se alcohòlic. 2) Reconeixement de la situació personal i familiar. 3) Psicoteràpia informativa. 4) Aspectes terapèutics.

Associació Valenciana de Ex-Alcohòlics (A.V.E.X.)

El tractament que es realitzava als dispensaris i als hospitals psiquiàtrics als malalts alcohòlics, no aportava tota l’assistència que els pacients necessitaven. A més a més era necessari organitzar la teràpia ocupacional i la ludoteràpia, atés que quan rebien l’alta, els malalts necessitaven mantindre el contacte amb el metge i una continuïtat en les teràpies de grup, sent convenient vincular a la mateixa als familiars dels malalts.

Amb estes necessitats reconegudes, Bogani va contractar a María José Gómez Moya (Assistenta Social) i començaren la recerca d’una alternativa post-hospitalària, que la van trobar amb l’amable cessió d’una vivenda que va realitzar una senyora caritativa i sensible, ubicada en el carrer Pujada del Toledà, 6-4º de 46001-València.

En eixa vivenda començaren les activitats en l’any 1969, amb la finalitat d’ajudar i agrupar als malalts alcohòlics, a les activitats acudien cada dia més ex-alcohòlics, que eren atesos amb molt d’afecte, professionalitat i entrega. Com va reconéixer Bogani «No teníem subvencions, però sí conviccions». «Fins eixe moment tot era motivacional i gratuït. Quotes escasses i devoció»..

Es feia necessari buscar un altre local on poder realitzar les activitats amb més espai i el van trobar en el carrer Tirso de Molina, 13 baix esquerra de 46009-València.

El dia 10 de juny de 1970, AVEX adquireix personalitat jurídica pròpia, mitjançant Resolució del Ministeri de la Governació, sent inclosa en el Registre d’Associacions amb el número nacional 9.484 i el número provincial 415 de València.

L’article 1 del seus Estatuts diu: Amb el nom de Associació Valenciana d’Ex-Alcohòlics se constitueix a València, una Associació amb plena personalitat jurídica i amb àmbit regional. L’objecte de la Associació queda reflectit en l’article 2 i serà reunir membres amb els següents fins:

Mantindre el seu estat d’abstinència.
Ajudar a tots per a que la recuperació siga definitiva.
Estar pendent de totes les qüestions legals, socials, pràctiques, etc., que puguen ser importants per a aconseguir esta abstinència i recuperació del malalt alcohòlic establint per a això contacte amb entitats similars, nacionals i estrangeres.
Elevar la seua formació cultural, moral i social.
Atendre la resta de finalitats complementàries de l’objecte principal pel que es va constituir com es; col•laborar amb les Autoritats Governatives, mèdiques. Jurídiques, etc.; o d’altra naturalesa amb la finalitat d’aconseguir la recuperació dels malalts alcohòlics.
Des d’aleshores AVEX fou paradigma nacional de l’associacionisme d’ex-alcohòlics, participant en la creació d’associacions a Eivissa, Menorca, Terol, Conca, Càceres i Badajoz. Servint igualment d’exemple per a la creació d’associacions a Alacant, Vila-real, Onda i Canàries.

Se finançava mitjançant la quota dels socis, subvencions privades i subvencions públiques, realitzant-se l’any 1993 un Conveni de Col•laboració amb l’Ajuntament de Valècia, a través del Programa Municipal de Drogodependències de la Concejalía de Servicios Sociales.

Van ser Presidents de AVEX:
Emilio Bogani
Juan José Pérez
Jordi Folch
Margaret Korhonen
Trinidad Forcada
Eugenio Valls
Van ser Secretaris de AVEX:
Juan Beltrán
Trinidad Forcada
Antonio Edo
Les activitats assistencials comprenien les següents fases:
De Contacte: Grup terapèutic de motivació. Primera consulta mèdica. Coordinació amb altres institucions per a informació i derivacions.
De Desintoxicació.
De Estabilització: Amb consulta mèdica, consulta psicològica i teràpia de grup informativa.
De Rehabilitació: Teràpies de grup de manteniment o prevenció de recaigudes.
Assistència Familiar: Amb teràpia conjunta de malalts i familiars. Teràpia de psico-educació per a familiars.
Va destacar en AVEX la participació dels següents professionals:
Metges i metgesses: Dorotea Torres, Juan José Llopis, Esperanza Morales, Rafael Forcada i Sofía Tomás.
Psicòlogues: Francisca Camarena i Beatriz Ochando.
Treballadora Social: Ana Miquel Sesmero.

Comunitat terapèutica Casa Lanza

És una casa de camp adquirida per la Excma. Diputació Provincial de València, emplaçada prop del llogaret de Los Cojos en el terme municipal de Requena (València), amb capacitat per a albergar a 19 pacients.

Aquesta alternativa assistencial va néixer al novembre de 1978 a l’Hospital Psiquiàtric de Bétera, davant la impossibilitat de tractament dels toxicòmans addictes a drogues com l’heroïna i les amfetamines al pavelló d’alcoholisme de l’esmentat Hospital. Aquest nou tipus de pacient, més jove, més reivindicatiu, difícilment acceptava la norma vigent i la relació amb altres pacients alcohòlics.

Davant aquesta situació van decidir des de l’Hospital, formar un equip especial per al tractament exclusiu de toxicòmans. L’objectiu d’aquest equip va ser crear dos tipus diferents d’estructures, una estructura urbana i una altra rural, ambdues per a llargs internaments. L’objectiu era que l’acoblament permetera un procés de rehabilitació el més complet possible, tant de personalitat com d’estructura familiar. Paral•lelament van potenciar la formació d’una associació de pares de toxicòmans, APROVAT, com a entitat independent i amb estatuts propis.

Al maig de 1979, l’Excma. Diputació Provincial de València, va cedir Casa Lanza a l’Hospital Psiquiàtric de Bétera, constituint-se un Centre de Rehabilitació de Toxicòmans de caràcter públic, que és la primera granja amb aquestes finalitats terapèutiques establertes oficialment a Espanya, l’objectiu de la qual era la rehabilitació de toxicòmans per aconseguir una reinserció familiar i social.

L’estructura administrativa i de personal consistia en: Cap de Servici d’Alcoholisme i Toxicomanies de l’Hospital Psiquiàtric de Bétera. Cap de Coordinadora. Coordinadora, formada per tot el personal de Centre (7 auxiliars psiquiàtrics, 1 monitor de taller, 1 terapeuta ocupacional i 1 psicòleg). Col•laborant a més amb ells 3 psiquiatres, 1 auxiliar psiquiàtric, 1 psicòleg i 1 assistent social. D’ells un metge va cada quinze dies a la granja i la resta està al dispensari de APROVAT.

Després de la inclusió en la llista d’espera i la superació d’un procés de selecció que pot durar de 15 a 60 dies, el pacient ingressa voluntàriament a la granja acceptant la normativa de Centre:
Està prohibit el consum de tòxics.
El temps d’internament és d’un any, estant els primers sis mesos sense eixir del Centre i després a criteri terapèutic.
Estan prohibides les visites i les trucades telefòniques durant tot l’internament.
Els pares i els familiars han de col•laborar amb el Centre.
No s’han de tenir problemes judicials ni militars durant aquest temps.
No es permeten les parelles.
Des de les 7,30 hores que és quan comença el torn de cuina, fins a les 23 hores que és quan acaba l’assemblea i és hora de descansar, es realitzen activitats comunitàries i psicoterapèutiques.

Les tasques de l’equip professional multidisciplinari s’agrupen en tres nivells:
Dispensari d’APROVAT: Selecció de pacients. Seguiment dels casos. Teràpies familiars.
Granja.
Prevenció.

Sociedad científica Española para el estudio del alcoholismo y otras toxicomanías (Socidrogalcohol)

Va ser a principis de 1967, quan un grup de persones es va plantejar la necessitat de crear una societat dedicada a l’estudi de l’alcoholisme i les toxicomanies en general. Després d’algunes gestions, l’octubre de 1970, es van reunir a Pamplona/Iruña en Assemblea Constituent d’on van sorgir els estatuts pels quals regir-se i la idea decidida de posar en marxa la nova societat. Van ser cent persones les fundadores, entre les que es trobava el Dr. José Pérez Martorell en representació d’Alacant i Bogani en representació de València.

Els seus fins són:
Promoure la recerca en tots els camps relacionats amb les toxicomanies i fonamentalment amb l’alcohol i l’alcoholisme.
Lluitar per millorar l’assistència d’aquests malalts en tots els seus ordres.
Establir vincles i fomentar relacions amb cercles científics de semblant caire, tant espanyols com estrangers.
Contribuir a l’educació sanitària de la població espanyola sobre aquests problemes com a primera base d’una profilaxi eficaç (Pérez Martorell, 1977).
Les activitats desenvolupades durant aquests darrers anys, han estat diverses, destacant les Jornades Nacionals de Socidrogalcohol, amb àmplia participació de professionals i abastant en cada Jornada els temes d’actualitat en matèria de drogodependències.

Revista Española de Drogodependencias

Els temes relacionats amb l’alcohol i les drogues, no estaven suficientment estudiats, i a més a més, la formació en drogodependències es donava més als equips de treball i en les reunions de professionals que en les publicacions mèdiques. Per això la importància de crear una revista com a vehicle de difusió científica.

Emilio Bogani juntament amb Rafael Herrero (Cap Clínic al Servici d’Alcoholisme i Toxicomanies de l’Hospital Psiquiàtric de Bétera) i altres professionals, iniciaren un procés de captació de persones interessades en el projecte, formant-se un grup de treball, que va tindre els seus fruits en la publicació en setembre de 1975 del que se considera el número zero de la revista, que fou la «Memòria-Resum del IV Congrés Nacional de Alcohòlics Rehabilitats». Este procés col•lectiu va culminar amb la publicació en gener de 1976 del Boletín de Alcoholismo y Toxicomanías, que contava amb:

Direcció: Emilio Bogani

Secretari de Redacció: Rafael Herrero.

Comité de Redacció: Alfonso de Córdova (ATS), Maria-José Gómez (Assistenta Social), Luis Montoro (Psicòleg), Ismael Quintanilla (Psicòleg), Irene Perales (Assistenta Social), Carmen Pérez (Metge), Francisco Soriano (Psicòleg), Miquel Ángel Torres (Metge) i Rafael Villar (Metge)..

Consell Científic: Javier Aizpiri, Alonso Fernández, Luis Bach, Elías Cáceres, Francisco Freixa, José Fábregas, Enrique González, Julián Guimón, Fafael Llopis, Francisco Martínez, José Mato, José Obiols, José Pérez, Joaquín Santo-Domingo i José Teijeiro.

El Sumari d’este primer número té els següents apartats:
Normes per als col•laboradors.
Editorial.
Reflexió ètica sobre l’alcoholisme i altres conductes desviades. Pascual García Mora. Professor de Filosofia.
Estudi pilot per a detectar la evolució i el possible canvi d’actituds en els malalts alcohòlics assistents a grups de discussió. Alicia Rodríguez-Martos. Metgessa.
Algunes consideracions sobre personalitat del toxicòman. Ismael Quintanilla Pardo. Luis Montoro González. Psicòlegs.
Manipulació i dependència en els grups terapèutics d’alcohòlics. José Luis Fábregas Poveda. Metge. E. Alonso Bretón. Assistent Social.
En l’Editorial Bogani assenyalava: “En el Primer Seminari Nacional sobre Alcoholisme i Toxicomanies que en l’any 1967 organitzara el P.A.N.A.P. a A Coruña, un grup de professionals coincidirem ja en la necessitat d’intercanviar informació i disposar d’un Butlletí que aglutinara els coneixements i les inquietuds disperses.

Cada volta que ens hem reunit en un Congrés, Seminari o Jornades de Socidrogalcohol, ha ressorgit la conveniència d’aquest mitjà de comunicació. Però dificultats d’orde divers i fonamentalment econòmiques han posposat la iniciativa. La col•laboració d’un reduït grup de Laboratoris Farmacèutics així com la hospitalitat de la Excma. Diputació de València, han aplanat els esculls i actualment apareix el primer Butlletí, ple de balbucejos i imperfeccions».

El recolzament inicial del Diputat Provincial responsable del Hospital Psiquiàtric, Manuel Belmonte, va permetre gaudir d’una independència econòmica i la consegüent distribució gratuïta de la revista a qui la sol•licitava, a més, la inclusió d’encartaments de publicitat dels productes farmacèutics, que utilitzaven els metges del Servici d’Alcohòlics i Toxicòmans de l’Hospital Psiquiàtric, va permetre que la revista isquera trimestralment i que es distribuirà gratuïtament.

Els objectius proposats en la creació de la revista, van ser:
Tindre un Butlletí de Servici, que servira de guia i donara sentit a la ideologia preventiva i assistencial així com de la forma de portar-la a la pràctica.
Facilitar la comunicació entre els múltiples professionals que estaven treballant interdisciplinàriament en l’àrea de les drogodependències, i obrir el camp a altres professions.
Facilitar intercanvis d’ideologies i experiències amb altres equips professionals d’Espanya, els països americans de parla castellana i portuguesa, Europa i de qualsevol altra part.
Ampliar el coneixement teoricopràctic en l’actuació en la societat, en els aspectes preventius, assistencials, rehabilitadors i de reinserció, desenvolupant i creant altres recursos, a més dels institucionals ja existents.
Consensuar aquests aspectes teoricopràctics per a una estratègia més eficaç.
Per causa que existia una marca registrada amb el títol «Boletín de Alcoholismo y Toxicomanías», pertanyent a un metge naturòpata català, a partir d’abril de 1967 i amb l’edició del segon número, la revista va passar a dir-se «DROGALCOHOL». Al gener de 1987 va passar a denominar-se «Revista Española de Drogodependencias», nom que es manté fins a l’actualitat.

La cessió de la titularitat de la revista la van sol•licitar a la Diputació Provincial en 1999, obtenint-se l’any 2000 a favor de la Asociación Española para el Estudio de las Drogodependencias (AESED), abans anomenada Drogalcohol.

Bibliografía

(1970): Estatutos. Centro de Documentación sobre Drogodependencias. Ayuntamiento de Valencia.

A.V.E.X. (1983): Comunicación presentada por la Residencia Alameda de Bétera (Valencia) en XII Congreso Nacional de Alcohólicos Rehabilitados. 19 a 21 de Agosto de 1983. Libro del Congreso pp 111-114.

BOGANI, E. (1976): El Alcoholismo, enfermedad social. Plaza & Janes. Barcelona. 160 pp.

BOGANI, E. (1992): “Residencia Alameda de Bétera. (Por qué y para qué nació)”. La Palanguera. Revista Local de Bétera. pp. 45-48.

BOGANI, E. (1995): “XXV Aniversario de la fundación de AVEX”. Boletín AVEX. 17, pp. 1-2.

EXCELENTÍSIMA DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE VALENCIA. Servicio de Alcohólicos y Toxicómanos. Hospital Psiquiátrico de Bétera. (1976): “Alcoholismo y Toxicomanías”. Mislata (Valencia). Serna.

FRANCISCO, M. R.; BEDATE, J. y ROIG, A. (1984): Guía de Recursos Sociales para Toxicómanos de la Comunidad Valenciana. APROVAT. Valencia. Papallona.

FREIXA, F. (2000): “Percepción crítica del movimiento asociativo en alcoholismo (1950-1999)”. Rev. Esp. de Drogodep. 25 (2), pp. 123-157.

FREIXA, F. (2000): “Emilio Bogani Miquel”. Rev. Esp. Drogodep. 25 (4), pp. 371-376.

GÓMEZ, J.; FRUTOS, C.; AROCAS, A. YEVES, T. (1978): Recursos Sociales. En Manual del Alcoholismo. BOGANI, E. et al. pp 37-43. Burjasot (Valencia) Pelufo.

HERRERO, R. (2000): “La Revista Española de Drogodependencias cumple 25 años y publica el número 100”. Rev. Esp. de Drogodep. 25 (4), pp. 359-370.

PEREZ MARTORELL, J. (1977): Alcoholismo y su problemática en Alicante. Publicaciones de la Caja de Ahorros Provincial de la Excma. Diputación Provincial de Alicante. Nº 46.

ROIG, A.; FERNÁNDEZ, T. (1988): Tratamiento y rehabilitación de drogodependientes. “Casa Lanza”: Experiencia de un equipo de trabajo. En La Toxicomanía. Sujeto, Objeto y Contexto. FÁBREGAS, J.; BARDÓN, C.; et al. pp. 109-122. Barcelona. Espaxs.

S. A. DE PUBLICACIONES GRÁFICAS VICENT GARCÍA (1988): Quien es quien en la Comunidad Valenciana. pp. 65. Valencia. Vicent García.

SANTO-DOMINGO, J. (1966): Estudio Epidemiológico sobre el alcoholismo en España. Madrid. Patronato Nacional de Asistencia Psiquiátrica (P.A.N.A.P.). Dirección General de Sanidad. Ministerio de la Gobernación.

Concejalía de Servicios Sociales de l´Ajuntament de València

Logotipo Universitat de València
Logotipo UISYS
Logotipo CSIC
Logotipo Consellería de Sanitat de la Generalitat Valenciana

Segueix-nos a:

 

Darrera actualització: 04/12/2024

Centre de documentació sobre drogodependències i altres trastorns addictius Dr. Emilio Bogani Miquel
Cendoc Bogani

Publicacions, Articles, Cartells, Posters i enllaços Web sobre Drogodependències i Trastorns Addictius rellevants per a professionals de les Ciències de la Salut, Educació e Informació.

Copyright © Centro de documentación sobre drogodependencias y otros trastornos adictivos Dr. Emilio Bogani Miquel, 2019.
Cendoc Bogani - C/ Amadeo de Saboya, 11 - bajo - 46010 - Valencia
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a millorar els nostres serveis i amb finalitats estadístics. En continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra política de cookies. Més Informació