El Dr. Emilio Bogani Miquel, acompanyat de D. José Gisbert Tío van vindre a vore’m i ens reunirem a la Unitat de Toxicomanies de l’Ajuntament de València, emplaçada llavors a la Plaça d’Amèrica número 6, baix. Parlarem superficialment de diversos assumptes professionals i Emilio va abordar el tema que més seriosament li preocupava i que havia motivat la seua visita. Em va comentar que vàries persones li havien parlat molt bé de mi, de les activitats que estava desenvolupant a l’Ajuntament i que, comptat i debatut, s’havia animat a vindre a visitar-me, encara que estava una miqueta desencisat de les institucions públiques en general, segons les seues paraules, per la quantitat d’entrebancs que li havien posat al llarg de la seua vida professional. Em va nomenar els seriosos problemes que tenia a l’Hospital Psiquiàtric de Bétera, no només de caire laboral, sinó també per la reducció progressiva de l’espai, que li permetera conservar totes les publicacions mèdiques (revistes i llibres principalment), que havia anat recopilant al llarg de la seua vida professional. En els darrers dies, el Diputat de Sanitat de la Diputació Provincial de València ja li va posar data per a que ho buidara tot i abandonara les dependències que havien estat el seu lloc de treball des de feia dècades, degut a criteris organitzatius de l’Hospital Psiquiàtric, que res tenien a veure amb la seua trajectòria professional.

En este sentit, des del mes de novembre de 1991, la Asociación Científica de Médicos y Otros Profesionales (Drogalcohol) que ell presidia llavors havia llogat un local en la Plaça Margarita Valldaura de València on havien traslladat tota la documentació oblidada i danyada per les successives inundacions que danyaven els soterranis de l’Hospital Psiquiàtric i que era on s’acumulava esta documentació, així com aquells llibres que els metges i els diferents professionals de la Asociación Drogalcohol rebien i conservaven. La Asociación havia ofert a una estudiant de documentació una beca pagada per la Asociación per a que començara a ordenar, desempolsar i catalogar els fons que fins allí s’havien traslladat. Així, mensualment, es redactava un informe on la Junta Directiva de la Asociación oferia informació sobre els avanços i necessitats d’infraestructures, i la biblioteca va arribar a comptar amb dues sales de prestatgeries del xicotet pís de la Plaça Margarita Valldaura.

A partir d’aquests precedents, el Dr. Emilio Bogani Miquel em va plantejar la possibilitat que l’Ajuntament de València es fera càrrec de totes les publicacions que ell tenia, les expurgara, classificara, catalogara, etc., però a més a més, se li oferia la oportunitat de donar a conéixer tota esta col•lecció, així com el seu propi fons bibliogràfic personal, als investigadors i investigadores que ho precisaren mitjançant un servici d’atenció al públic. Em va semblar un oferiment molt generós per la seua part i útil tant per a ell com per al Pla Municipal de Drogodependències de l’Ajuntament de València; era una bona oportunitat el poder comptar amb un fons de documentació que servira de referent per a tots aquells professionals que treballaven en l’àmbit de les drogodependències. Així, el dia 1 d’octubre de 1993, un camió de mudances va traslladar el fons documental recollit pel Dr. Emilio Bogani Miquel i la Asociación Drogalcohol, i es van començar a organitzar tots els materials en les dependències del Pla Municipal de Drogodependències (PMD) que s’acabaven d’estrenar i inaugurar a la nova seu ubicada en l’Avinguda Navarro Reverter 17, baix, 46004-València, oferint una sala polivalent amb estants, armaris, taules, cadires, ordinadors, TV, vídeo, pantalla, etc. que servia de biblioteca i també per a reunions dels professionals del PMD, professors, monitors i/o pares així com per a realitzar rodes de premsa. També disposava d’un despatx per a atenció als usuaris i les usuàries que venien a consultar els llibres i/o revistes.

A l’empara del Conveni Marc subscrit l’any 1993, entre l’Ajuntament de València i la Fundació Universitat-Empresa de València (ADEIT), es va realitzar un Conveni Singular de Col•laboració entre l’Ajuntament de València i la Asociación Científica de Médicos y Otros Profesionales (Drogalcohol), representada pel seu president el Dr. en Emilio Bogani Miquel amb l’objecte d’establir la col•laboració entre les parts per a la utilització conjunta i apertura al públic d’un Centre de Documentació sobre Drogodependències, inexistent fins el moment a València. L’esmentat Conveni Singular es va prorrogar de mutu acord entre les parts durant els anys 1994, 1995 i 1996.

El Centre de Documentació sobre Drogodependències (REDOC), anomenat així per abraçar la Revista Española de Drogodependencias, fou inaugurat oficialment el 27 de maig de 1994 pel llavors regidor de Salut i Consum de l’Ajuntament de València, Il•lm. Sr. en Vicente Martínez Marco, i el Director del Centro, Dr. en Emilio Bogani Miquel. A la inauguració van assistir membres de la Junta Directiva de la Asociación Drogalcohol, la Catedràtica de Documentació de la Facultat de Medicina, Dra. na Mª Luz Terrada, el Fiscal Antidroga de la Comunitat Valenciana, Il•lm. Sr. en Luis Sanz Marqués, i el Director General de Drogodependències de la Generalitat Valenciana, Il•lm. Sr. en Pedro Devesa García. També vam assistir-hi tots els professionals del PMD i diversos companys d’altres regidories de l’Ajuntament de València i professors de la Universitat de València.

El fons incloïa inicialment la biblioteca personal del Dr. en Emilio Bogani, la del Servici d’Alcoholisme i Toxicomanies de l’Hospital Psiquiàtric de Bétera. Progressivament els fons bibliogràfics van anar en augment amb les diverses revistes, llibres, cartells, tríptics, díptics, informes, memòries, vídeos, DVDs, etc. sobre drogodependències, que amb recursos municipals s’han anat comprant, actualitzant i ampliant any rere any. Tot plegat, es va informatitzar des dels seus inicis en una base de dades que en origen va tindre el nom de RED i que incloïa tots els articles buidats -un a un- de les revistes que anaven rebent-se per bescanvi o compra.

El 28 de maig de 1997, l’Ajuntament de València va prorrogar el Conveni de Col•laboració amb la Asociación Drogalcohol, que va passar a denominar-se Asociación Española para el Estudio de las Drogodependencias (AESED), realitzant-se successives pròrrogues del Conveni durant els anys 1998, 1999, 2000, 2001 i 2002. No es va prorrogar en l’exercici pressupostari de l’any 2003 i en la Sessió Plenària de l’Ajuntament de València del dia 31 d’octubre de 2003, l’Ajuntament va denunciar l’esmentat Conveni de Col•laboració subscrit el 29 de maig de 1997 amb AESED.

La Junta de Govern Local de l’Ajuntament de València va aprovar en la sessió ordinària del dia 20 de febrer de 2004 subscriure un Conveni de Col•laboració amb l’Institut d’ Història de la Ciència i Documentació López-Piñero de la Universitat de València, l’ objecte del qual era la «Difusió de la informació i dels coneixements en drogodependències en el Centre de Documentació del Pla Municipal de Drogodependències i altres Trastorns Addictius de la Regidora de Sanitat i Consum de l’ Ajuntament de València”.

En eixe moment REDOC passa a denominar-se Centre de Documentació sobre Drogodependències i altres Trastorns Addictius Dr. Emilio Bogani Miquel (Cendoc Bogani). La família del Dr. Bogani amablement va autoritzar a l’Ajuntament de València el fet de poder utilitzar el seu nom en la denominació del Centre de Documentació.

El Conveni amb la Universitat de València ha estat renovat per ambdues parts, i aprovat anualment per la Junta de Govern Local de l’Ajuntament de València, adaptant-se periòdicament el mateix a les necessitats mútues de realització dels estudis, informacions i les difusions dels coneixements sobre addiccions -tant amb substància com sense substància-. En l’actualitat el conveni es una col•laboració mútua entre el Servici de Drogodependències (PMD/UPCCA-València) de la Concejalía de Servicios Sociales de l´Ajuntament de València i la Universitat de València a través de la Unitat d’Informació i Investigació Social i Sanitària (UISYS).

El Centre de Documentació sobre Drogodependències, ha anat creixent fins abastar els números actuals en què, amb presència en Facebook i Twitter i una pàgina web pròpia: Centro de Documentación sobre Drogodependencias, on la base de dades d’inici es desplega en set importants bases de dades consultables online, s’ha arribat a un total de 59.700 registres bibliogràfics.

Ens continua cridant l’atenció, que actualment, a l’igual que als inicis de l’apertura al públic del Centre de Documentació sobre Drogodependències, també pregunten els estudiants o professionals de Ciències de la Salut, de Ciències de la Educació, de Criminologia, de Dret, etc... qui era el Dr. Bogani? Què va fer? A què es va dedicar? On va treballar? Etc.?

És per a tots els professionals del PMD una satisfacció poder explicar als que ens pregunten, qui va ser n’Emilio Bogani Miquel, que va fer, donar a conèixer els seus escrits, etc., o convidar als professionals a visitar l’espai web del Centre de Documentació.

Servisquen, a més a més, aquestes línies de testimoni i reconeixement personal i de tots els professionals del PMD a la tasca i obra d’aquest excel•lent psiquiatra valencià.

Va fundar la Residència Alameda de Bétera (Valencia) en 1964, el Servici d’ Alcoholisme i Toxicomanies de l’Hospital Psiquiàtric «Pare Jofré» de València en 1973, la Revista Española de Drogodependencias en 1975, la Comunitat Terapèutica «Casa Lanza» en el llogaret de Los Cojos de Requena (València) en 1979.

Fou cofundador i assessor mèdic de la Associació Valenciana de Ex-alcohòlics (A.V.E.X.) a València, en 1970. Fundador i assessor de la Unidad de Deshabituación Alcohólica de Plasencia (Cáceres), del Dispensari de Toxicomanies de València i de la Xarxa de Dispensaris d’Alcoholisme en la província de València.

Co-fundador de la Sociedad Científica Española per a l’ Estudi de l’Alcoholisme i altres Toxicomanies (Socidrogalcohol) en 1970, de la que també va ser President.

A més a més fou: Assessor del Consell Interinsular de Menorca, del Instituto Social de la Marina en Las Palmas de Gran Canaria i de les Associacions d’Alcohòlics Rehabilitats de Menorca, Eivissa, Barri del Crist (Aldaia-Quart de Poblet), Miajadas (Cáceres) i de vàries associacions de la província d’Alacant. Membre de la Sociedad Española de Neuropsiquiatría i de la Comisión Permanente de Drogodependencias del Consejo General de Colegios de Médicos. Igualment va pertànyer a la Comissió Gestora de Amistat Hispano-Cubana «José Martí» i a l’entitat Acció Cultural del País Valencià. Va publicar diversos llibres i nombrosos articles, comunicacions i ponències a Cursos, Jornades, Seminaris, Conferències i Congressos sobre alcoholisme i toxicomanies.

La inquietud pels pacients alcohòlics, li feia pensar a Bogani que faltaven moltes coses per fer, que hi havien molts problemes i els recursos sanitaris disponibles eren escassos, de manera que s’embarca en un projecte que ell va relatar així a La Palanguera de Bétera en 1992: «Els alcohòlics no marginals, eren ingressats en Clíniques privades. Però els borratxos sempre van ser personatges incòmodes, quan se’ls passava l’embriaguesa, eren lúcids i crítics. És a dir, si criticaven la qualitat del menjar, si em deien que a l’hora del Rosari s’apagava la T.V., encara que estiguera acabant la semifinal del Mundial de futbol entre Espanya i Anglaterra (gol de Zarra), resultava ser cert».

Vaig decidir muntar un centre especial per a ells, em vaig comprar un mapa detallat, vaig traçar un cercle amb un compàs, partint de València i em vaig dedicar a visitar els pobles ben comunicats que entraven a la zona.

Un matí assolellat vaig topetar amb la Residència Alameda, vaig parlar amb els casolans, em van informar que estava en venda i li ho vaig comentar a un familiar que estava disposat a invertir. La va comprar barata, la zona estava desvaloritzada després de les riuades. De fet, encara recorde com, poc abans de l’obertura, un veí va venir a avisar-me que apartara el meu cotxe, estacionat a l’Albereda o Barranc de Guasp.

L’any 1964, uns 10 anys abans que s’inaugurara l’Hospital Psiquiàtric, va començar a funcionar l’autèntica «Residència Alameda».

Mentre fèiem obres i pintàvem, la meua filla menuda dormia, en sec i ben acompanyada, en una banyera, ja que els dormitoris encara no estaven acabats.

Vaig comprar la casa del costat, que encara recorde gratament i durant uns pocs anys vaig viure-hi amb la meua família, per estar més a prop de la feina. Però els malalts i, sobretot, els seus familiars ens envaïen literalment. Així doncs vaig decidir vendre i anar-me’n a viure a un altre lloc.

Els meus primers col•laboradors van ser gent de Bétera: el Pitirri (pare), el Sr Jordá (guàrdia civil retirat), Josefa, Charo, Carmen...

Un dia, fart dels altaveus del campanar, que exhortaven a la pregària i l’oració amb tota la força de la tecnologia decibèlica, ho vaig denunciar a l’arquebisbat, ja que impedien el treball a la Residència. Des de llavors podeu fer la migdiada o escoltar la tele sense tancar finestres ni pujar volum.

A poc a poc, la Residència es va fer famosa, grups de forasters amb accents canaris, gallecs o andalusos, sorprenien al cambrer de torn demanant aigua mineral, tallats, bitter, etc. «Són els alcohòlics del Bogani», aclaria l’amo davant els sorpresos clients habituals.

Mai va ser un bon negoci, però sí un digne i gratificant quefer professional.

En nombroses ocasions la plantilla cobrava tot i el dèficit, perquè jo revertia els meus honoraris sobre ells. Malgrat això, els ignorants, els malintencionats, pensaven que jo estava «folrat». Desgraciadament per als malalts, jo tinc una economia més estable des que només atenc a la meua consulta de València».

Amb una capacitat per a vint malalts, els criteris d’admissió de la Residència de Bétera eren:
Després de l’ingrés del malalt alcohòlic, se li realitzava una minuciosa i específica història clínica i se li establia una pauta terapèutica a diferents nivells: Dietètic, farmacològic, psicoterapèutic i aversiu.

Amb la psicoteràpia conductista es perseguien els següents objectius:
La psicoteràpia estava basada en quatre punts: 1) Reconeixer-se alcohòlic. 2) Reconeixement de la situació personal i familiar. 3) Psicoteràpia informativa. 4) Aspectes terapèutics.

El tractament que es realitzava als dispensaris i als hospitals psiquiàtrics als malalts alcohòlics, no aportava tota l’assistència que els pacients necessitaven. A més a més era necessari organitzar la teràpia ocupacional i la ludoteràpia, atés que quan rebien l’alta, els malalts necessitaven mantindre el contacte amb el metge i una continuïtat en les teràpies de grup, sent convenient vincular a la mateixa als familiars dels malalts.

Amb estes necessitats reconegudes, Bogani va contractar a María José Gómez Moya (Assistenta Social) i començaren la recerca d’una alternativa post-hospitalària, que la van trobar amb l’amable cessió d’una vivenda que va realitzar una senyora caritativa i sensible, ubicada en el carrer Pujada del Toledà, 6-4º de 46001-València.

En eixa vivenda començaren les activitats en l’any 1969, amb la finalitat d’ajudar i agrupar als malalts alcohòlics, a les activitats acudien cada dia més ex-alcohòlics, que eren atesos amb molt d’afecte, professionalitat i entrega. Com va reconéixer Bogani «No teníem subvencions, però sí conviccions». «Fins eixe moment tot era motivacional i gratuït. Quotes escasses i devoció»..

Es feia necessari buscar un altre local on poder realitzar les activitats amb més espai i el van trobar en el carrer Tirso de Molina, 13 baix esquerra de 46009-València.

El dia 10 de juny de 1970, AVEX adquireix personalitat jurídica pròpia, mitjançant Resolució del Ministeri de la Governació, sent inclosa en el Registre d’Associacions amb el número nacional 9.484 i el número provincial 415 de València.

L’article 1 del seus Estatuts diu: Amb el nom de Associació Valenciana d’Ex-Alcohòlics se constitueix a València, una Associació amb plena personalitat jurídica i amb àmbit regional. L’objecte de la Associació queda reflectit en l’article 2 i serà reunir membres amb els següents fins:

Des d’aleshores AVEX fou paradigma nacional de l’associacionisme d’ex-alcohòlics, participant en la creació d’associacions a Eivissa, Menorca, Terol, Conca, Càceres i Badajoz. Servint igualment d’exemple per a la creació d’associacions a Alacant, Vila-real, Onda i Canàries.

Se finançava mitjançant la quota dels socis, subvencions privades i subvencions públiques, realitzant-se l’any 1993 un Conveni de Col•laboració amb l’Ajuntament de Valècia, a través del Programa Municipal de Drogodependències de la Concejalía de Servicios Sociales.

Van ser Presidents de AVEX:
Van ser Secretaris de AVEX:
Les activitats assistencials comprenien les següents fases:
Va destacar en AVEX la participació dels següents professionals:

És una casa de camp adquirida per la Excma. Diputació Provincial de València, emplaçada prop del llogaret de Los Cojos en el terme municipal de Requena (València), amb capacitat per a albergar a 19 pacients.

Aquesta alternativa assistencial va néixer al novembre de 1978 a l’Hospital Psiquiàtric de Bétera, davant la impossibilitat de tractament dels toxicòmans addictes a drogues com l’heroïna i les amfetamines al pavelló d’alcoholisme de l’esmentat Hospital. Aquest nou tipus de pacient, més jove, més reivindicatiu, difícilment acceptava la norma vigent i la relació amb altres pacients alcohòlics.

Davant aquesta situació van decidir des de l’Hospital, formar un equip especial per al tractament exclusiu de toxicòmans. L’objectiu d’aquest equip va ser crear dos tipus diferents d’estructures, una estructura urbana i una altra rural, ambdues per a llargs internaments. L’objectiu era que l’acoblament permetera un procés de rehabilitació el més complet possible, tant de personalitat com d’estructura familiar. Paral•lelament van potenciar la formació d’una associació de pares de toxicòmans, APROVAT, com a entitat independent i amb estatuts propis.

Al maig de 1979, l’Excma. Diputació Provincial de València, va cedir Casa Lanza a l’Hospital Psiquiàtric de Bétera, constituint-se un Centre de Rehabilitació de Toxicòmans de caràcter públic, que és la primera granja amb aquestes finalitats terapèutiques establertes oficialment a Espanya, l’objectiu de la qual era la rehabilitació de toxicòmans per aconseguir una reinserció familiar i social.

L’estructura administrativa i de personal consistia en: Cap de Servici d’Alcoholisme i Toxicomanies de l’Hospital Psiquiàtric de Bétera. Cap de Coordinadora. Coordinadora, formada per tot el personal de Centre (7 auxiliars psiquiàtrics, 1 monitor de taller, 1 terapeuta ocupacional i 1 psicòleg). Col•laborant a més amb ells 3 psiquiatres, 1 auxiliar psiquiàtric, 1 psicòleg i 1 assistent social. D’ells un metge va cada quinze dies a la granja i la resta està al dispensari de APROVAT.

Després de la inclusió en la llista d’espera i la superació d’un procés de selecció que pot durar de 15 a 60 dies, el pacient ingressa voluntàriament a la granja acceptant la normativa de Centre:
Des de les 7,30 hores que és quan comença el torn de cuina, fins a les 23 hores que és quan acaba l’assemblea i és hora de descansar, es realitzen activitats comunitàries i psicoterapèutiques.

Les tasques de l’equip professional multidisciplinari s’agrupen en tres nivells:

Va ser a principis de 1967, quan un grup de persones es va plantejar la necessitat de crear una societat dedicada a l’estudi de l’alcoholisme i les toxicomanies en general. Després d’algunes gestions, l’octubre de 1970, es van reunir a Pamplona/Iruña en Assemblea Constituent d’on van sorgir els estatuts pels quals regir-se i la idea decidida de posar en marxa la nova societat. Van ser cent persones les fundadores, entre les que es trobava el Dr. José Pérez Martorell en representació d’Alacant i Bogani en representació de València.

Els seus fins són:
Les activitats desenvolupades durant aquests darrers anys, han estat diverses, destacant les Jornades Nacionals de Socidrogalcohol, amb àmplia participació de professionals i abastant en cada Jornada els temes d’actualitat en matèria de drogodependències.

Els temes relacionats amb l’alcohol i les drogues, no estaven suficientment estudiats, i a més a més, la formació en drogodependències es donava més als equips de treball i en les reunions de professionals que en les publicacions mèdiques. Per això la importància de crear una revista com a vehicle de difusió científica.

Emilio Bogani juntament amb Rafael Herrero (Cap Clínic al Servici d’Alcoholisme i Toxicomanies de l’Hospital Psiquiàtric de Bétera) i altres professionals, iniciaren un procés de captació de persones interessades en el projecte, formant-se un grup de treball, que va tindre els seus fruits en la publicació en setembre de 1975 del que se considera el número zero de la revista, que fou la «Memòria-Resum del IV Congrés Nacional de Alcohòlics Rehabilitats». Este procés col•lectiu va culminar amb la publicació en gener de 1976 del Boletín de Alcoholismo y Toxicomanías, que contava amb:

Direcció: Emilio Bogani

Secretari de Redacció: Rafael Herrero.

Comité de Redacció: Alfonso de Córdova (ATS), Maria-José Gómez (Assistenta Social), Luis Montoro (Psicòleg), Ismael Quintanilla (Psicòleg), Irene Perales (Assistenta Social), Carmen Pérez (Metge), Francisco Soriano (Psicòleg), Miquel Ángel Torres (Metge) i Rafael Villar (Metge)..

Consell Científic: Javier Aizpiri, Alonso Fernández, Luis Bach, Elías Cáceres, Francisco Freixa, José Fábregas, Enrique González, Julián Guimón, Fafael Llopis, Francisco Martínez, José Mato, José Obiols, José Pérez, Joaquín Santo-Domingo i José Teijeiro.

El Sumari d’este primer número té els següents apartats:
En l’Editorial Bogani assenyalava: “En el Primer Seminari Nacional sobre Alcoholisme i Toxicomanies que en l’any 1967 organitzara el P.A.N.A.P. a A Coruña, un grup de professionals coincidirem ja en la necessitat d’intercanviar informació i disposar d’un Butlletí que aglutinara els coneixements i les inquietuds disperses.

Cada volta que ens hem reunit en un Congrés, Seminari o Jornades de Socidrogalcohol, ha ressorgit la conveniència d’aquest mitjà de comunicació. Però dificultats d’orde divers i fonamentalment econòmiques han posposat la iniciativa. La col•laboració d’un reduït grup de Laboratoris Farmacèutics així com la hospitalitat de la Excma. Diputació de València, han aplanat els esculls i actualment apareix el primer Butlletí, ple de balbucejos i imperfeccions».

El recolzament inicial del Diputat Provincial responsable del Hospital Psiquiàtric, Manuel Belmonte, va permetre gaudir d’una independència econòmica i la consegüent distribució gratuïta de la revista a qui la sol•licitava, a més, la inclusió d’encartaments de publicitat dels productes farmacèutics, que utilitzaven els metges del Servici d’Alcohòlics i Toxicòmans de l’Hospital Psiquiàtric, va permetre que la revista isquera trimestralment i que es distribuirà gratuïtament.

Els objectius proposats en la creació de la revista, van ser:
Per causa que existia una marca registrada amb el títol «Boletín de Alcoholismo y Toxicomanías», pertanyent a un metge naturòpata català, a partir d’abril de 1967 i amb l’edició del segon número, la revista va passar a dir-se «DROGALCOHOL». Al gener de 1987 va passar a denominar-se «Revista Española de Drogodependencias», nom que es manté fins a l’actualitat.

La cessió de la titularitat de la revista la van sol•licitar a la Diputació Provincial en 1999, obtenint-se l’any 2000 a favor de la Asociación Española para el Estudio de las Drogodependencias (AESED), abans anomenada Drogalcohol.

(1970): Estatutos. Centro de Documentación sobre Drogodependencias. Ayuntamiento de Valencia.

A.V.E.X. (1983): Comunicación presentada por la Residencia Alameda de Bétera (Valencia) en XII Congreso Nacional de Alcohólicos Rehabilitados. 19 a 21 de Agosto de 1983. Libro del Congreso pp 111-114.

BOGANI, E. (1976): El Alcoholismo, enfermedad social. Plaza & Janes. Barcelona. 160 pp.

BOGANI, E. (1992): “Residencia Alameda de Bétera. (Por qué y para qué nació)”. La Palanguera. Revista Local de Bétera. pp. 45-48.

BOGANI, E. (1995): “XXV Aniversario de la fundación de AVEX”. Boletín AVEX. 17, pp. 1-2.

EXCELENTÍSIMA DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE VALENCIA. Servicio de Alcohólicos y Toxicómanos. Hospital Psiquiátrico de Bétera. (1976): “Alcoholismo y Toxicomanías”. Mislata (Valencia). Serna.

FRANCISCO, M. R.; BEDATE, J. y ROIG, A. (1984): Guía de Recursos Sociales para Toxicómanos de la Comunidad Valenciana. APROVAT. Valencia. Papallona.

FREIXA, F. (2000): “Percepción crítica del movimiento asociativo en alcoholismo (1950-1999)”. Rev. Esp. de Drogodep. 25 (2), pp. 123-157.

FREIXA, F. (2000): “Emilio Bogani Miquel”. Rev. Esp. Drogodep. 25 (4), pp. 371-376.

GÓMEZ, J.; FRUTOS, C.; AROCAS, A. YEVES, T. (1978): Recursos Sociales. En Manual del Alcoholismo. BOGANI, E. et al. pp 37-43. Burjasot (Valencia) Pelufo.

HERRERO, R. (2000): “La Revista Española de Drogodependencias cumple 25 años y publica el número 100”. Rev. Esp. de Drogodep. 25 (4), pp. 359-370.

PEREZ MARTORELL, J. (1977): Alcoholismo y su problemática en Alicante. Publicaciones de la Caja de Ahorros Provincial de la Excma. Diputación Provincial de Alicante. Nº 46.

ROIG, A.; FERNÁNDEZ, T. (1988): Tratamiento y rehabilitación de drogodependientes. “Casa Lanza”: Experiencia de un equipo de trabajo. En La Toxicomanía. Sujeto, Objeto y Contexto. FÁBREGAS, J.; BARDÓN, C.; et al. pp. 109-122. Barcelona. Espaxs.

S. A. DE PUBLICACIONES GRÁFICAS VICENT GARCÍA (1988): Quien es quien en la Comunidad Valenciana. pp. 65. Valencia. Vicent García.

SANTO-DOMINGO, J. (1966): Estudio Epidemiológico sobre el alcoholismo en España. Madrid. Patronato Nacional de Asistencia Psiquiátrica (P.A.N.A.P.). Dirección General de Sanidad. Ministerio de la Gobernación.